SÁNCHEZ ROMERA I EL SISÈ SENTIT GASTRONÒMIC

El sisè sentit o sentit químic comú és la forma a través del qual percebem sensacions gustatives i tàctils com la temperatura, l'acidesa, l'astringència, el picant, la sensibilitat a la pressió o al volum quan tenim un aliment a la boca, la textura,les bombolles del xampany o les sodes, els aliments irritants, el dolç i el salat,l’ amarg etc. Això explicava a les meves classes d’ Enogastronomia a l´Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera a la UAB. Segons els neuròlegs aquest sentit estaria dirigit pel nervi trigèmin, que està a la cara, un nervi sensitiu. És a dir, que transmet les sensacions sensitives de l'experiència del menjar, augmentant d'aquesta manera certs gustos o sabors. És un tema molt interessant que  el neuropsiquiatre i restaurador Sánchez Romera ha abordat, en algun llibre que ha publicat, sota el nom de de neurogastronomia. Miguel Sánchez Romera m’ imagino que és un exce.lent psiquiatre, però em temo que no és potser tan bo com a teòric gastronòmic, o si de cas pertany a la categoria del snobs, els que s’ explaien, per exemple  en un digital “caníbal”. Fa uns anys, en un programa del canal 33 amb en Ramon Colom-Millenium- on vaig ser invitat a debatre sobre cuina i, per cert, molt mal preparat per part d’ en Colom o el seu equip- hi assitien també la Carme Ruscalleda i en Sanchez Romera, en un moment determinar el facundiós psiquatre argentí va negar categòricament que existís la cuina catalana. Naturalment, ho vaig rebatre amb força i amb arguments, no sense abans ironitzar una mica la seva condició tòpica d’ argentí i psiquiatre. Dit sigui això amb el degut respecte que sento per als d’ aquest gremi i amb l´admiració per la cultura argentina, que és un deu en literatura, ball, teatre, cinema, etc.

Sánchez Romera diu coses interessants quan parla del seu àmbit. Diu que el cervell és com una gran cistella sense fons, que has d’ omplir. En alimentació això es tradueix e en el fet que hem de trobar motivacions, les quals, no obstant, no sorgeixen de forma espontània i, per tant, les hem de cercar.

Parla dels  'aliments cerebroactius', que defineix com "els nutrients d'alguns aliments que poden influir sobre l'activitat i les funcions cerebrals"."No som el que mengem sinó com ho mengem", afegeix, tot i que jo sempre he pensat que no som el que mengem, sinó que mengem el que som. És a dir, mengem i triem, alimentàriament per motius religiosos- pregunteu-ho als jueus i musulmans- , culturals de classe, d’ edat, de gènere, de moda, etc. Res a veure, això, amb la defensa que fa de la “dieta mediterrània” que, evidentment, és un mite biomèdic, i que una persona rigorosa ni hauria d’ esmentar.

En canvi, potser té més racó quan diu que en realitat mengem com vivim i no al contrari. Si vius com un pobre menjaràs com un pobre, si vius malament menjaràs malament, si vius bé menjaràs bé i així successivament. Insisteix que ser bona persona estimula l'oxitocina, una apreciació interessant. Ambdós sexes alliberen oxitocina durant l'orgasme. El seu paper en el cervell està associat als lligams afectius i al reconeixement social, a l´orgasme, etc.